Per molts anys que posi
tindré sempre la simbiosi
entre un servidor i la nit,
no ja perdut en el brogit
si no en la pau que dóna
escriure en silenci absolut,
allà fora només quietut
i veure com passa l'estona,
perdut en rimes difícils
i en el sabor d'aquells pits,
que dic pits? eren míssils
que apuntàven a l'infinit.
Però la nit passa factura
i l'endemà sóna el mòbil,
t'has de llevar amb premura
per respondre a algún tòtil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada