Fumar mata, ho sap tothom,
com el teu amor estrany,
i m'ho pregunto i no sé com
superar-ho, malgrat l'engany
que és desitjar-te i esperar,
que siguis meva algún dia
em queda el consol de parar
en els breus amors d'autovia.
Destrossada l'ànima, i la ment
malaltissa des de fa lustres,
per tu perdo el coneixement
per tu i els teus pits abruptes.
La teva rialla és irresistible
i anuncia un moment plàcid
i és que res en tu és irascible,
el teu ser és gairebé màgic.
Tornaré a trucar-te a la porta,
fins i tot suplicaré de genolls
i amb la mirada absorta...
Fes cas d'aquest pobre foll!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada